dilluns, 22 de febrer del 2010

Espriu


Nua llum d'alba
em feia caritat
d'una roba de plata.

Tan sols de nua llum
s'ha vestit el captaire
i camina les mars
de la boira de l'alba.

Com la clara fredor
esdevenia llança!
Per la ferida,sóc
de la veu que em cercava.

A poc a poc el glaç
encalmava la caça.
Apago amb molta sang
la set i la mirada.


(Poema X de "Final del laberint")

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tu també t'has afegit al homenatge blogaire del nostre gran poeta!

Quin bell poema i la imatge de serenitat immensa.

Un petonàs Quim!!

:-)

zel ha dit...

Un altre bell poema, tots els que he anat llegint han sigut una bona tria... petonassos!

rambla de Figueres

rambla de Figueres
!Que descansis!