Nua llum d'alba
em feia caritat
d'una roba de plata.
Tan sols de nua llum
s'ha vestit el captaire
i camina les mars
de la boira de l'alba.
Com la clara fredor
esdevenia llança!
Per la ferida,sóc
de la veu que em cercava.
A poc a poc el glaç
encalmava la caça.
Apago amb molta sang
la set i la mirada.
(Poema X de "Final del laberint")
2 comentaris:
Tu també t'has afegit al homenatge blogaire del nostre gran poeta!
Quin bell poema i la imatge de serenitat immensa.
Un petonàs Quim!!
:-)
Un altre bell poema, tots els que he anat llegint han sigut una bona tria... petonassos!
Publica un comentari a l'entrada